Molts de nosaltres identifiquem com a cas d’èxit aquell estudiant que amb 22 anys es planta, amb grau universitari i màster acabats, a ocupar un dels seients més selectes de l’escalafó salarial. La Carrera (d’on coi surt aquesta paraula?) és considerada el salconduit més segur per obrir la porta al jardí dels elegits, aquells individus que per la seva formació superior estan preparats pels embats del futur en condicions privilegiades.

Però és possible una altra lectura?

Algú podria plantejar-se, és clar, que l’entrenament que ha rebut aquest producte estrella del nostre marc formatiu és exactament l’òptim per superar uns centenars d’exàmens en temps i percentatges rècords.

Aquest algú també podria posar sobre la taula que els exàmens utilitzats en el procés de selecció no tenen massa relació amb l’entorn real en el qual es mourà l’actual alumne i futur ciutadà.

I aquest mateix algú podria, fins i tot, dubtar del grau de preparació com a ésser humà en tota la seva complexitat que l’alumne hagi pogut assolir durant aquest camí tan eficient.

Tanmateix, trobem totes aquestes consideracions esbiaixades, incòmodes, o com a mínim aventurades. Ho són? Vejam en quin punt estem amb algunes dades.

Els canvis socials que s’esdevenen a conseqüència de la implantació de la tecnologia en molts processos productius estan creixent a bon ritme. A la Xina, la robotització industrial ha més que doblat la seva presència en els darrers 3 anys. A més l’evolució tecnològica segueix una corba d’aprenentatge que no és lineal sinó exponencial (començant per la Llei de Moore), cosa que provoca una acceleració sostinguda en els processos transformadors.

Cathy Davidson, una experta en aprenentatge, tecnologia, col·laboració i era digital, estima que més del 65% dels escolars d’infantil actuals treballaran en feines que encara s’han d’inventar. Altres figures reconegudes en aquests àmbits defensen uns números similars. Això vol dir, de retruc, que el gruix de feines actuals desapareixerà en una generació.

Els principals experts en intel·ligència artificial també prediuen que els ordinadors seran tan o més intel·ligents que els humans en un període inferior als 30 anys. I que això ho canviarà tot.

En aquest context tan dinàmic, sembla força arriscat encertar en quins continguts hauríem de ser especialistes per obtenir avantatge competitiu. I en canvi és probable que necessitem assertivitat, flexibilitat, humilitat, capacitat d’adaptació i gestió de la incertesa. Ara bé, ens hem preparat en això? En sabrem?

Els reptes en educació són majúsculs: des de mesurar el nou paper del pedagog/dinamitzador que ja no és font d’informació ni pilar de coneixement, sinó com a molt trampolí d’il·lusions; passant per assumir que la tecnologia s’està dissolent amb l’individu i que cada cop serà més difícil trobar els límits que els separen; fins a definir què cal ensenyar, com cal prioritzar-ho i com ho hem de decidir.

Però no són menors els reptes a nivell social. Una bossa d’aturats que ja és estructural i que anticipa l’adveniment de la desaparició de molts tipus de feines conegudes, un ritme de desenvolupament tecnològic que canvia totes les activitats humanes, una intel•ligència artificial que ja és molt millor que l’home en la majoria de tasques específiques… Fins i tot podríem afegir una classe política que no sap cap on liderar un món cada cop més complex i interdependent.

Un darrer exemple: Google té a punt una plataforma per cobrir ofertes de feina a nivell mundial, basada en preferències del treballador i en dades d’ofertes dels portals. És probable que el recel actual a cedir dades personals salti pels aires d’aquí pocs anys en favor de l’eficiència dels algoritmes. I, en canvi, ara mateix és un valor ben fonamental que tots ens afanyem a defensar.

Són les velles veritats els pilars sobre els quals hem d’edificar l’organització d’aquesta propera generació? La realitat no sembla pas sostenir aquesta idea, sinó més aviat la contrària. Potser sí que la cautela és un valor a conservar en temps de canvi. Però quan haguem d’aconsellar, permetem-nos com a mínim dubtar.

Josep Garriga, professor de l’Escola Arrels