L’escola. L’escola de sempre, la meva escola, una amiga que avui ja és més vella. L’escola dels dies enjogassats i dels dies més clars on les preocupacions acampaven lluny de l’abast innocent dels infants. La meva escola és un amor llarg, d’aquells que a dia d’avui poden semblar revolucionaris. M’agrada pensar que tot i la intensitat d’aquests temps frenètics i esclaus, existeix encara la possibilitat de mantenir vives algunes flames. De trobar coses per explicar-nos, a voltes records, que ens fan saber que un dia hi vam ser, i, en moltes ocasions, encara hi som. Tal com deia Bauman, vivim temps líquids i potser per això ens cal arrelar. L’escola duu el nom del que m’ha permès créixer: les arrels.

La revolta de l’escola i les seves festes és una d’aquelles que ens torna les veritats essencials, és la revolta de trepitjar més el terra que les tecles del mòbil. La sorra de l’oblit però, colga segons quins episodis. D’altres, els recorda amb facècia i malenconia, la qual cosa et fan pensar en aquella vella amiga que retrobes a la impensada a través dels records. De vegades amb la memòria és suficient per percebre’n el formigueig.  És un formigueig emocionant i sa a la vegada perquè em duu a pensar en els dies de festa que celebràvem aules senceres: la festa de l’escola a l’octubre, l’últim dia abans de les vacances de Nadal, el pas endavant a sisè de primària, els certàmens literaris el dia de Sant Jordi, la festa de fi de curs a secundària… Si d’ocasions per celebrar qualsevol cosa no ens en faltaven, no! Gairebé cada mes duia dins una festa o altra.

Especialment, recordo amb delit les festes durant la primària… Potser és que encara la innocència feia de les seves i em pessigollejava l’ànima. Aquest pessigolleig el recordo en forma de nervis sobretot el dia previ a les vacances nadalenques, que culminàvem el trimestre amb les cantades tradicionals a la catedral. Eren dies que ens reuníem la família sencera, la família de l’escola, vull dir. Una jornada en la qual ens disposàvem a bolcar-nos en una celebració planificada al minut i guarnida de música i esbarjo. En d’altres edicions, crec que cada tres anys, ens veiem empesos a la representació d’un pessebre vivent a l’escola. Tot el cicle d’infantil emmirallats en figures com els pastors, dimonis, el naixement… Era una jornada molt tendra, tot i que aleshores devia entendrir més el cor dels pares i mares que els nostres. Les sensacions van canviar amb els Nadals a secundària: un format molt més elaborat i modelat per l’alumnat mitjançant amics invisibles, karaokes improvisats, tallers que dibuixaven un circuit per les estances de l’escola… Malgrat els anys, continuava sent un dia esperat. I tendre.

Els nervis també eren ben presents en esdeveniments com els certàmens literaris en el marc de Sant Jordi… Em ve a la ment un pati ple d’alumnes precedits d’un escenari i, a voltes, d’un sol que s’imposava i feia de la tarda una estona llarga… però inquieta. L’escola també ha sabut celebrar aquells dies que calia homenatjar els i les alumnes tot posant-los la mirada en el seu talent. També ha tingut i té festes que hi caben tots: grans, mitjans i petits on potser el més gran es torna el petit de la festa, i la canalla es converteix en els petits més grans. La festa de fi de curs que té lloc a mitjans de juny a secundària n’és un bon exemple. Allà s’hi aplega la gran família. Era un dia genial – i espero que encara així sigui – motivat per les corredisses per dins l’escola dels grans, que semblava quedar-nos tan petita… En un obrir i tancar d’ulls, ja ens ha quedat petita l’escola gran.

La vella amiga ens volia imprevisibles, constants i reiterats embogits (malgrat que a vegades els professors/es suplicaven que aparquéssim la bogeria i la disbauxa una bona estona i prenguéssim seriosament la calma). El pas endavant de sisè de primària, que ha esdevingut tot un símbol en el pas per l’escola, és un dia que la bogeria ens creu més adults i el record t’il·lustra encara aquella nena amb ganes de trepitjar l’escola dels grans però encara amb moltes inseguretats dins. M’atreviria a dir que és una de les festes amb una càrrega simbòlica d’allò més significativa, ja que deixa pas a l’abans i el després com a alumne a l’escola Arrels. Tot i així, aleshores resta consciència. És gràcies al temps que t’adones que aquell era el darrer dia a primària. Precisament aquest record remet directe al cor tot acaronant-lo amb aquella delicadesa dels vells amics retrobats a la impensada.

Totes aquestes facècies d’infància duen adherit un codi que és inintel·ligible per a la resta de comensals, atès que tan sols la família de l’escola Arrels és capaç d’entendre i endinsar-s’hi. Parlo de l’escola que m’ha ensenyat que l’educació pot sortir de les aules i anar a parar a la font de Sant Ferran, al pati de l’escola, al nucli antic de Solsona, als teatres més emblemàtics de Barcelona, a les coves de l’Espluga de Francolí, a una plantada d’arbres, la Carral i la Garbinada, la capital francesa, el Castellvell… Qualsevol lloc ja és bo per estimar-te, escola.

La meva escola és un amor revolucionari. Si us pregunteu encara per què, m’agradaria explicar-vos que l’amor revolucionari ens nega la realitat d’un món on tot es pot es pot usar i llençar i molt sovint ens fa vergonya demanar ajuda si la necessitem. No només amb les festes sinó també gràcies a les persones que formen i han format part del centre – des de professorat fins alumnat – l’escola ha configurat una identitat també revolucionària. Tan revolucionària que després de 25 anys puc constatar que parlo d’una escola amb ganes de créixer i fer créixer. Una escola que es nodreix del passat i el considera, però encara el futur amb fermesa i il·lusió.

Sé que molts teniu la mateixa sort que jo, la d’haver format part d’aquesta aventura que ja és sinònim de família. Si heu sabut conèixer a fons la vella amiga, bé sabreu que tant els fa que ara puguis navegar en d’altres meandres de caràcter perquè dos amics que s’han separat però han sabut retrobar-se són ja una garantia de permetre’s ancorar-se en l’anècdota i explicar-la amb el mateix ànim una i una altra vegada.

Llarga vida a l’escola i a les seves festes!

FELIÇOS 25 ANYS!

Maria Moreno Viladrich