Quan som nens, l’escola és tan gran com el món. És tot el que som i tot el que coneixem fora de casa. És un territori de diversitat, d’aprenentatge i d’experimentació on s’hi forgen històries d’amistat, d’amor, d’esforç i de superació personal.

“A quina escola vas?” – és una de les primeres preguntes que sorgeixen. I en aquest moment en què tothom és d’aquí i d’allà i d’enlloc, aquests espais que no delimiten les fronteres són essencials per crear la nostra identitat.

L’escola és el passaport que ens permet accedir a la següent etapa de la vida. És un espai que ens ajuda a construir qui som.

Com tants d’altres, jo vaig anar a l’Escola Arrels. Els anys que fa que no visc a Solsona gairebé sumen ja tants com els que hi vaig viure, però sens dubte aquesta etapa és el fonament de qui sóc avui.

Dels cursos escolars, recordo especialment l’ESO, ja que vam ser la primera generació en fer-la íntegrament. Quan la vam començar, teníem només 12 anys, la vergonya a les galtes i la pubertat aflorant. Passàvem de primària a l’escola dels grans i se’ns demanava créixer de cop. Era un pas carregat d’il·lusió i neguit i, a més a més, el fèiem estrenant un nou sistema educatiu molt qüestionat en aquell moment. A casa i a les aules, es comentava el perquè d’aquell sistema que venia a ocupar el lloc de 7è i 8è d’EGB, BUP i COU. Nosaltres, els alumnes, prou en teníem amb la incertesa de l’adolescència i les ganes de descobrir nous espais.

No sabria dir si l’ESO va ser un encert o no, ja que de sistema no n’he conegut cap altre! A mi em sembla que ja en vam aprendre, de coses, ja! Equacions, anàlisi sintàctic d’oracions, pronoms febles, substantius i adverbis, geografia, història, literatura… Però per mi el que queda, el que realment queda de tot allò, és l’aprenentatge de vida i les persones (companys i professors) amb qui vaig compartir-ho.

Recordo arribar cada dia derrapant a classe per no fer tard i ser-hi present quan es passava llista. Recordo seure amb la Maria i les ganes boges d’explicar-nos anècdotes fluixet i d’amagat quan el professor estava distret. Recordo les carpetes folrades de fotos d’aquells a qui idolatràvem, passar-nos l’agenda per rebre dedicatòries, fer avions de paper amb missatges secrets. Recordo voler explicar i fer massa coses en el poc temps que dura el pati, envejar l’entrepà dels altres companys, creuar el túnel que separava la nostra zona dels de FP per si hi havia sort i podies creuar un somriure o una mirada amb un noi gran.

Recordo el plaer de baixar a peu de l’escola a casa amb tots els amics, fent parades per deixar la Lídia a dalt el Camp, l’Alba al carrer Castell i continuar amb la Ivet fins a baix el Pont, i tardar tres quarts d’hora en fer un trajecte que es podria fer en 10 minuts, amb la parsimònia de qui té tota la vida per endavant.

Recordo els nervis de ser cridat a sortir a la pissarra i el neguit abans dels exàmens. Portar la motxilla carregada de llibres, gravar els treballs en disquets i les llargues hores invertides estudiant.

Recordo les primeres classes de sexualitat, la festa de l’elegància, compartir les emocions del primer petó i confidències del poc que sabíem d’estimar. Llavors, no teníem mòbils o xarxes socials i la innocència ens durava més anys.

Recordo quan els dinars en família eren un hàbit i explicar a la mare i els germans les batalletes de les classes amb pèls i senyals, i el deler de, de tant en tant, quedar-nos a dinar a l’escola com a dia especial. Recordo patir la cursa Navette i, una mica menys, les curses d’orientació pel Castell Vell. Recordo els certàmens literaris, les excursions per anar al teatre a Barcelona, anar a l’autobús escoltant cassets de varis amb el walkman i el viatge de final de curs a París, el lloc més lluny on molts havíem anat mai.

Recordo els primers desenganys, plorar per amistats que pensàvem que durarien per tota la vida i, sobretot, per la mort injusta de companys que van marxar massa aviat. També recordo riure, per tot i tota l’estona, i construir records amb amics que encara conservo i que han passat a formar part d’una mena de família escollida.

En aquell moment potser no ens ho semblava, però les lliçons més importants que vam aprendre van ser aquelles que no van sortir als exàmens.

A Matemàtiques, la Pilar Colilles ens va ensenyar que hi ha problemes que són difícils de resoldre però s’hi pot trobar solució. A Filosofia, el Lluís Pujol s’esmerçava per fer-nos entendre que hi havia moltes maneres de veure el món. La Dolors Cases i el Ramon Montraveta ens van transmetre la passió per la llengua i la cultura, la lectura i l’escriptura, la Conxita Flores i la Rosa Tristany, la importància d’aprendre una llengua estrangera i, el Vilà, que no es pot entendre el moment present si no en coneixem la història. A Tecnologia, la Neus Oliva intentava fer fàcil allò què és tan difícil d’explicar, mentre que a Educació Física el Francesc Azorín ens transmetia el valor de l’esforç i el joc en equip i ens ensenyava que des del pati de l’escola també es podia volar.

L’ESO va ser una de les últimes etapes que vam viure plegats. Després d’això, els nostres camins es van començar a separar i l’entorn familiar de l’escola va canviar per un escenari desconegut, el de la universitat o la feina. I el nostre món es va fer més gran.

En aquests 25 anys d’existència, l’Escola Arrels ha estat testimoni de milers d’històries i experiències com la de la nostra generació. No són vivències úniques, sinó que possiblement es repeteixen a cada nou curs, amb cada nou grup. Que per molts més anys altres nens i nenes aprenguin tant com ho vam fer nosaltres. Que any rere any noves generacions continuïn omplint les aules, anant d’excursió, aprenent i jugant a fer-se grans…

Cristina Roures Sepúlveda
Desembre 2018